L'espai com a generador d'aprenentatge

La primera accepció de la paraula espai al DIEC fa referència a un concepte molt global d’espai: «Extensió contínua que conté tots els objectes sensibles i dins la qual aquests poden canviar de posició». Des d’aquesta àmplia definició es pot pensar en una idea d’espai educatiu polivalent i flexible, en el qual s’han de poder generar les màximes oportunitats de participació i aprenentatge per a tots els alumnes.

En l’informe Partnership’s for 21st Century Skills Framework de la OCDE (2008), en el document 21st Century Learning Environments es planteja quines són les estructures físiques i temporals que millor s’adapten a l’aprenentatge de les habilitats del segle XXI.

En el capítol «Estructures per a l’aprenentatge» destaca els aspectes següents pel que fa a les estructures físiques:

• Centres intel·ligents i àgils. El disseny dels centres ha de respondre a les múltiples necessitats canviants del segle XXI.
• Dissenys per a l’aprenentatge, on el mobiliari pugui ser una eina per tornar a configurar els espais en aules de diferents mides i per a diferents propòsits.
• Connexió amb l’entorn proper tot potenciant diferents formes de relació i cooperació.
• Connexió amb el món a través de la creació de xarxes d’aprenentatge amb alumnes d’arreu del món per desenvolupar projectes compartits.
• Disseny de centres sostenibles que ajudin els estudiants a entendre temes mediambientals.
• Replantejament de les biblioteques escolars com a espais d’estudi i treball individual però també com a espais d’aprenentatge compartit i de treball col·laboratiu.

Aquest document sobre els espais se centra en l’entorn físic per analitzar les seves potencialitats en l’activació de l’aprenentatge, seguint la idea de Loris Malaguzzi, que afirmava que a l’escola els infants tenen tres mestres: els adults, els seus iguals i l’entorn físic. L'entorn físic que s'hi examina és l'espai del propi centre escolar i, més enllà d'aquest, es tenen en compte els diferents espais susceptibles d'aprenentatge com el barri, els edificis, els museus, els centres d'art, els tallers d'artistes, etc., com a espais generadors de coneixement.

Recentment, la incorporació de l’aprenentatge per competències en els currículums ha aportat canvis metodològics i organitzatius en els centres. Les noves metodologies posen l’alumnat en el centre de l’aprenentatge i obliguen a repensar tant les estratègies d’ensenyament-aprenentatge com els aspectes relacionats amb el temps i els espais.

El centre, fins ara, i en termes generals, s’ha subdividit en espais interiors (aules, passadissos, biblioteca, menjador, sala d’informàtica, aula de música) i espais exteriors (l’entrada de l’escola, el pati, l’hort, el sorral...). Es considera que totes aquestes divisions d’espais han d’incloure els múltiples processos d’aprenentatge innovadors.

A l'etapa d'educació d'infantil, en general, la cura i l'organització dels espais han estat considerats aspectes importants relacionats amb les metodologies de treball que influeixen en el desenvolupament integral de l'infant. Malauradament, aquesta concepció de l'espai, massa sovint es perd o no es contempla en espais i aules destinades a etapes educatives superiors que acostumen a ser més rígides i poc adaptables. Una realitat que sortosament va canviant.

Cal tenir present, però que una educació integral promou la descoberta dels espais que envolten l’escola més enllà de l’edifici. Per això és interessant tenir en compte que l’entorn pot esdevenir un complement molt útil per generar aprenentatges.

L’ambient físic és determinant per aconseguir els objectius educatius proposats ja que quan aquest ambient físic genera benestar està facilitant que s’hi produeixi aprenentatge. És per això que interessa conèixer quins són aquells atributs que generen benestar i, per tant, són facilitadors d’aprenentatge.

Els referents pedagògics coincideixen que els atributs dels espais són:

Polivalent

«Hay una posibilidad de proyectar los espacios de manera alternativa a la tradicional: menos rígida, más soft, más abierta a la indeterminación de la experiencia. Consiste en pensar el ambiente no como un espacio monológico, estructurado según un marco formal y un orden funcional, sino como un lugar donde pueden convivir varias dimensiones incluso contrarias, un ambiente híbrido donde las relaciones que se intuyen le dan forma e identidad. Un espacio que por lo tanto no se construye a través de la selección y la simplificación de los elementos, sino a través de la fusión de polaridades diferentes (dentro y fuera, formalidad y flexibilidad, materialidad e inmaterialidad) dando vida a condiciones de gran riqueza y complejidad».

ZINI i CEPPI

L’espai ha d’incloure múltipes processos i ha d’estar organitzat de manera que pugui adaptar-se a les possibilitats, als interessos i a les necessitats dels infants que els han d’utilitzar. Per això és fonamental que els espais siguin flexibles i polivalents. Els acords i els compromisos per usar-los han de fer-se visibles, ser clars i compartits amb tots els usuaris,
de manera que promoguin l’autonomia i la responsabilitat.

L’organització dels elements que configuren l’espai d’aprenentatge s'ha de disposar de forma ordenada i dinàmica amb prestatgeries i mobiliari a l'abast i a l’alçada de qui els hagi d’utilitzar. Alguns exemples que potencien o faciliten possibilitats d’interacció serien, per exemple, el fet d’utilitzar taules que permetin fer agrupaments a l’aula i que propicïin propostes individuals o de grup o treballar amb espais amples o lliures d’objectes.. El mobiliari format per mobles transportables i armaris que no siguin fixos i possibilitin múltiples funcions també ajuden a assolir aquest objectiu.

Ara bé, repensar la necessitat real de cadascun dels elements de l’escola, en el moment actual, porta a fer-ne una valoració suprimint aquells que ja no siguin útils o adaptant-los a noves necessitats.

Accessible

«Los espacios definen nuestro contexto de vida, nos vinculan a la realidad del aquí y ahora, nos permiten ser más autónomos o nos niegan esa posibilidad, nos acercan o alejan de los demás, nos excitan o nos tranquilizan. Son el fondo sobre el que todo ocurre, pero un fondo que interactúa con el resto de elementos y los condiciona».

BORGHI IGLESIAS

Les condicions d’accessibilitat dels espais són determinants per aconseguir una bona adaptabilitat del centre als diferents usos. Evitar les barreres arquitectòniques serà cabdal per obtenir un espai accessible, transitable i habitable per a la diversitat de persones que conformen la comunitat educativa.

En aquest sentit, els espais híbrids presencials i virtuals haurien de ser considerats pels seus criteris d’adaptabilitat ja que possibiliten que tant alumnes com educadors interactuïn amb l’entorn tecnològic virtual i real, per arribar al coneixement a través de la participació activa. D’aquesta manera, la creació d’espais virtuals a la xarxa pot oferir interaccions d’aprenentatge i proporcionar espais per compartir, discutir i, en definitiva, donar resposta i resoldre altres reptes geogràfics en la creació dels espais. El fet que els espais siguin accessibles contribuirà a crear comunitat ja que l’ambient no estarà format exclusivament per elements físics sinó també per les relacions i interaccions que s’hi estableixen. Aquests espais poden ser diversos des d’una instal·lació a l’entrada de l’escola, una exposició oberta a les famílies, la biblioteca i els patis oberts fins a les activitats obertes als espais virtuals de l’escola (web, blogs, ...). Actualment, l’ús de la tecnologia digital ha portat canvis notables en la nostra societat i es reflecteix a la llarga tant en les relacions interpersonals com en la manera de difondre i generar coneixements a l’escola.

En termes generals, el mobiliari escolar és una solució a molts dels problemes d’adaptabilitat d’un espai arquitectònic complex i és una eina essencial per assolir un funcionament viu a l’escola.

Per acabar aquest apartat, un aspecte important a tenir en compte és també l'accessibilitat als materials, és a dir, com la col.locació dels materials en facilita el seu ús. Així, els elements dels espais d’aprenentatge han de disposar-se a escala de l’usuari i distribuir-se de manera que aquests els puguin escollir i utilitzar amb seguretat i facilitat; per exemple prestatges baixos, oberts, i ben classificats, faran possible aquesta escomesa. Els materials d'aprenentatge, siguin físics o digitals, convé que estiguin a l'abast i siguin compartits per tots els docents i tots aquells membres de la comunitat que en puguin ser usuaris, amb uns codis o consens d'ús ben clars.

Polisensorial

«La calidad de un ambiente es el resultado de una multiplicidad de factores: influye la forma de los espacios, la organización funcional, el conjunto de las percepciones sensoriales (luz, color, régimen acústico y microclimático, sugestiones táctiles). La lógica que regula tales percepciones no es unívoca. Las preferencias cromáticas, táctiles, olfativas y de luz mutan de individuo en individuo y están muy influenciadas por las diferencias subjetivas, no referibles a valores estándar comunes a todos. El ambiente se debe concebir como un espacio polisensorial, no tanto en cuanto a que debe ser rico en estímulos, sino que debe estar acompañado de valores sensoriales diferentes, para que cada uno se pueda sintonizar según las propias características de recepción individual. O sea que no se pueden concebir soluciones estándar unívocas para todos».

ZINI i CEPPI

Per tal que la interacció amb l’entorn sigui el més significativa possible per atendre la diversitat de les persones que hi conviuen, l’espai ha d’oferir una diversitat d’estímuls sensorials, amb l’objectiu que cada persona hi pugui sintonitzar segons les seves característiques de recepció individual, ja que no podem concebre solucions unívoques per a tothom. Les percepcions cromàtiques, tàctils, olfactives, sonores, o de llum, canvien d’individu en individu, i estan influenciades per diferències subjectives que no tenen un valor estàndard comú a tots.

Un espai polisensorial, com a company dels aprenentatges, farà possible incidir en l’educació sense necessitat de posar-hi paraules. Al mateix temps, permetrà mostrar, predisposar, generar confluències i encontres per fer que allò més subtil esdevingui present. I, també, si es conceben els espais com a llocs de permanent exploració obrirà la possibilitat de generar noves propostes d’aprenentatge dins i fora de les aules.

Aquesta concepció de l’espai polisensorial dona resposta a una concepció inclusiva de l’aprenentatge que té en compte diferents estils i múltiples intel·ligències.

Vivencial

«És en l’espai on es troba el marc per on transcorre la nostra vida. Un marc sotmès a canvis i mutacions constants on tot és espai o bé ocupa un espai».

J. CAMARERO

L’espai arquitectònic és fonamental perquè estimula la vivència de qui l’habita. Així doncs, l’exploració de l’espai és una condició necessària per vivenciar-lo, ja que només interferint en l’espai podrem experimentar-lo. És per això que l’espai que es busca és aquell que es pot personalitzar fàcilment, que es pot transformar i que fa possible diferents maneres d’habitar-lo i usar-lo en el transcurs de la jornada o amb el pas del temps. Aquesta personalització de l’espai fa possible que cada usuari hi trobi el seu lloc i la possibilitat d’intervenir en la distribució dels espais convida a la seva apropiació.

L’infant, o l’adult, ha de poder identificar –donar identitat– l’entorn amb els seus propis senyals. És a dir, que aquesta persona deixi, en el seu ambient, les seves empremtes i que aquestes li parlin i ens parlin d’ell. Aquesta experiència espacial és determinant en la formació intel·lectual, emocional i social del nen.

D’aquesta manera, aconseguir que els diferents espais de l'escola siguin llocs -habitacles- amb els quals ens puguem identificar, i/o establir una emoció, una sensació de pertinença, un territori vinculat amb els usuaris, etc., crearà un vincle vital que farà possible també l’aprenentatge. És per això que la construcció col·lectiva de l’espai mitjançant la participació activa dels seus membres facilitarà que aquest sigui viu i que es transformi en resposta a les necessitats que vagin sorgint.

Finalment, volem destacar que per poder facilitar el desplaçament entre els diferents espais i poder vivenciar-los és important que l’organització educativa del temps sigui flexible, de manera que hi hagi continuïtat entre el que s’esdevingui en l’espai exterior i interior. I també que s’estableixin temps simultanis en diferents espais articulats on els alumnes es puguin subdividir en petits grups autogestionables. Per tant, la previsió de temps distesos per elaborar projectes per capítols o projectes més llargs que continuen durant mesos, requereix que es pensi o planifiqui un espai on desar els materials que s’elaborin.

Saludable

«La calidad de un ambiente es el resultado de una multiplicidad de factores: influye la forma de los espacios, la organización funcional, el conjunto de las percepciones sensoriales (luz, color, régimen acústico y microclimático, sugestiones táctiles). La lógica que regula tales percepciones no es unívoca. Las preferencias cromáticas, táctiles, olfativas y de luz mutan de individuo en individuo y están muy influenciadas por las diferencias subjetivas, no referibles a valores estándar comunes a todos. El ambiente se debe concebir como un espacio polisensorial, no tanto en cuanto a que debe ser rico en estímulos, sino que debe estar acompañado de valores sensoriales diferentes, para que cada uno se pueda sintonizar según las propias características de recepción individual. O sea que no se pueden concebir soluciones estándar unívocas para todos».

ZINI i CEPPI

Un espai escolar lliure de contaminació ambiental i amb unes condicions saludables - il·luminació natural o artificial correctes, neteja, ordre, temperatura adient, seguretat física i acústica adequada (factors que influeixen notablement tant en la manera de ser i comportar- se de les persones com en les seves relacions)-, esdevé en un indret de benestar necessari per al bon desenvolupament de qualsevol activitat o situació d'aprenentatge. Per aquest motiu, és necessari adequar l'edifici escolar a un control acústic, visual, tèrmic i lumínic, aspectes fonamentals per aconseguir una bona i necessària salubritat.

En definitiva, a l’hora d’escollir en quin espai es portaran a terme les activitats es tindran en compte les condicions lumíniques, acústiques, visuals, etc., per adequar les activitats a un espai o altre, segons les seves característiques.

Comunitari

«El arte no se crea, el arte se participa.»

ANÒNIM

Vetllar per la qualitat, el disseny i la cura dels espais és una tasca contínua que requereix ser pensada, compartida i comptar amb la implicació de tots els agents que els configuren. La transformació dels espais ha de ser una tasca compartida amb la comunitat educativa implicant docents, famílies i alumnes. Alhora, aquesta transformació comporta també un canvi d’idees entre els seus membres i ser conscients de la seva relació amb l’aprenentatge, les conductes, les accions, les relacions i les sensacions dels infants.

L’escola ha d'establir una relació amb tota la comunitat que la integra i l'envolta, mitjançant accions o projectes compartits amb les famílies, amb entitats del poble o del barri, etc. Aquesta connexió reforça la idea de la necessitat d’una educació estètica per a tota la societat, no tan sols per a l’individu.

A més a més és altament educatiu que les persones que formen part de l’escola se sentin partícips en la creació, modificació i conservació d’un entorn agradable, i que contribueixin, de diferents maneres, a aquest objectiu; la qual cosa implica responsabilitat i participació en la col·lectivitat.

Així doncs, els espais escolars actuen sovint com a fòrums on es comparteix el que s’ha après, i així doten d’una dimensió pública i comunitària l’activitat de nens, nenes i mestres. Els espais comuns de l’escola proporcionen l’oportunitat de sortir de l’espai acotat de l’aula i mostrar el que es fa al conjunt de la comunitat. Com s’ha esmentat a la introducció, en aquest document no s’entén la dimensió creativa dels espais escolars només atenent a les qualitats estètiques que posseeixen, sinó també considerant les seves possibilitats com a àmbit on posar en comú, reflexionar i aprendre a través de mitjans artístics.

L’interès actual pels nous formats de representació del coneixement, també, obre la porta a explorar les possibilitats de mapes conceptuals, instal·lacions artístiques, cartografies d’aprenentatge, i un ampli etcètera de modes de plasmació del que s’aprèn. Moltes vegades, el caràcter artístic i creatiu és un element definitori d’aquest tipus d’experiències.

En resum, els formats artístics i visuals permeten aprofitar els avantatges que proporciona el fet de compartir amb la resta de la comunitat allò que es fa a les aules; i és ben sabut que ens sentim més compromesos amb aquelles activitats d’aprenentatge que sabem que desembocaran en una presentació pública. D’aquesta manera, treballar junts en un projecte artístic dins i fora de l’aula pot servir per a potenciar el treball en grup, la col·laboració, la corresponsabilitat i el vincle amb la comunitat.

Estètic

«Es importante que los niños tengan a su disposición lugares bellos, no banales; los espacios en los que el arte está presente en diversas formas y que combinan una sabia selección y disposición de luces, colores, muebles y materiales contribuyen a crear un ambiente estimulante y evocador, que desarrolla su sentido estético y estimula su imaginación y creatividad».

ANGELA PALANDRI

El component estètic associat als espais proporciona contextos gratificants i plaents que predisposen a treballar millor, estimulen la creativitat i la competència social. Els entorns físics agradables, càlids i acollidors, amb materials curosament creats, ajuden a crear una atmosfera adequada per als aprenentatges.

És per aquest motiu que l’entorn educatiu cal que ofereixi, a més d’un entorn de qualitat, seguretat física i psicològica, un disseny estètic ric en formes, colors, imatges i estructures que potenciïn la creativitat i la imaginació de l’infant. Al mateix temps que fomentin la comunicació, estimulin el joc i la mobilitat, creïn un sentiment de pertinença ii afavoreixin l’exploració de l’entorn.

Així doncs, per concloure, darrera aquest concepte estètic també hi ha un concepte ètic: una manera de veure l’educació i el creixement de l’infant. Quan es parla d’ètica i estètica també es parla de responsabilitat, de compromís dels docents, de tenir cura d’un espai comú.